Segons Valeri Màxim a Dits i fets memorables "la senzillesa que tenien els antics [romans] a l'hora de menjar és una bona mostra de seva frugalitat i de la seva contenció. En efecte, els homes més il·lustres no s'avergonyien de menjar o sopar a l'aire lliure [...]. Fins a tal punt eren atents a la continència en el menjar que entre ells era més freqüent menjar farinetes que no pas pa". Sembla, doncs, que els plats més habituals al principi eren farinetes de cereals, olives, ous, formatges, i de carn ben poca. D'aquesta cuina senzilla es passaria de mica en mica a una cuina més refinada i sofistacada. Bona prova és aquest fragment de la Vida de Lucul de Plutarc: Els àpats diaris de Lucul eren propis d'un nou ric. Pels mantells de porpra, per la vaixella d'argent, pels espectacles de dansa i de recitació, i també pel fet de servir tota mena de plats i dolços exquisadament elaborats, era objecte de l'enveja dels lliberts [...]. Un dia que sopava tot sol, li servirren només un sopar mediocre; indignat feu venir l'esclau que n'estava al càrrec. Aquest li digué que, en no haver-hi cap convidat, havia pensat que no era necessari un sopar de grans despeses: Què dius ara? No saps que avui Lucul sopa a casa de Lucul?". Tot aquest luxe es limitava a la gent rica. Segons Bàrbara Matas "el canvi en la manera d'alimentar-se degué començar a finals del segle III aC, quan es van posar de moda aliments exòtics importats d'orient i plats carregats d'espècies".
D'altra banda els més modestos que vivien a les insulae guisaven poc ja que no disposaven d'una cuina. Encendre foc suposava un perill i sovint era millor comprar el menjar fet a les tavernes o al thermopilum on se servien racions que es podien consumir allí mateix o emportar-se a casa.